(...) L’illa de Menorca, la més septentrional de les Balears, amb una extensió d’uns 702 km², és, juntament amb Egipte, Grècia i Itàlia, un dels racons de la Mediterrània amb més densitat de monuments i restes arqueològiques del que hom pugui imaginar; i, tanmateix, resulta menys coneguda, no sols que aquests països, cosa que no deixaria de tenir una certa lògica, sinó que d’altres jaciments o monuments molt menys espectaculars. Repartits pels vuit termes municipals en què es troba dividida administrativament, prop de 2000 monuments i jaciments, àrabs, paleocristians, romans, però, sobretot, pre i protohistòrics, es distribueixen per les dues regions geològiques que la conformen: al Nord, una zona de les eres Primària, Secundària i Quaternària, boscosa, assotada sovint pel vent (per la "tramuntana"), pràcticament deshabitada; al Sud, una regió de l’Era Terciària, solcada per "barrancs" que, des del centre de l’illa, es dirigeixen cap a la costa meridional per desembocar en retallades cales, petits ports que, des de la Prehistòria, han motivat el poblament de l’àrea, més protegida també de les inclemències climàtiques; a extrem i extrem dos amplis ports naturals, cobejats per totes les potències colonials de la història, de Cartago a Roma, d’Anglaterra a França, pels àrabs i pels catalans o per Espanya.
Voir